Català

Dites, refranys i llegendes

1.Fes una recerca d’ obres de la literatura catalana que tinguin com a

marc

o pretext

 literari alguns dels llocs que visitaràs (La Rambla, Montjuïc, el Port de

 Barcelona...).

Esmenta com a mínim tres obres relacionades amb els diferents espais 

visitats. En cas

de ser poemes, adjunta’ ls al treball. Pots consultar les pàgines següents:

Refranys:

·Poema sobre Las Rambles:

Em sento barceloní

el que es diu de soca-rel

92 anys a Barcelona he viscut

i és el meu gran anhel

el també morir aquí.

Prop La Rambla jo nasqué

i molt bé he constatat

que el passeig sempre tingué

estima i notorietat.

Moltes coses han canviat

en el temps transcorregut.

Tan sols serà aquí esmentat

quelcom per mi ben viscut.

El primer que allà es troba

és la font de Canaletes

El qui arriba a Barcelona

i de la seva aigua beu

diuen que molt aviat retorna.

Els homes anunci portaven

grans cartells a les espatlles

propagant Flit i d'altres marques,

amunt i avall caminaven.

Parada al Palau de Ciències

per posar sense demora

el nostre rellotge a l'hora.

Difícil ser puntual.

Els rellotges d'aleshores

cap no marcava igual.

Les seves parades de flors

amb ramells de vius colors

donaven flaire a l'ambient

embrutit per tanta gent.

Lloc de passejades pausades

i robades amicals,

algun cop no hi mancaven

personatges “especials”.

Hi voltaven normalment

bregats per actuar al moment

policies amb la seva “tercerola”.

I no deixo de fer esment

dels urbans de “gorra i porra”

que el trànsit bé cuidaven

en tot moment i a tota hora.

És el Portal de la Pau

de la Rambla bon final.

Hi ha el monument a Colón

conegut a tot el món.

Posem tots la voluntat

que nostra Rambla estimada

sigui espill d'urbanitat

i activitat ordenada.

·Poema del Port de Barcelona:

Quan á la falda't miro de Montjuich seguda,

m'apar vèuret als brassos d'Alcides gegantí,

que per guardar sa filla del seu costat nascuda

en serra transformantse s'hagués quedat aquí.


Y al veure que traus sempre rocam de ses entranyes

per tos casals, que creixen com arbres ab sahó,

apar que diga á l'ona y al cel y á les montanyes:

-Miraula; òs de mos òssos, s'es feta gran com jo!-


Perquè tes naus, que tornan ab ales d'oreneta,

vers Cap-del-Riu, en l'ombra no's vajan á estellar,

ell alsa tots los vespres un far ab sa má dreta

y per guiarles entra de peus dintre la mar.

La mar dorm á tes plantes besantles com vassalla

que ascolta de tos llabis lo còdich de ses lleys,

y si li dius ¡arrera! fa lloch á ta muralla

com si Marquets y Llansas encara'n fossen reys.

Al naixer amassona, de mur te coronares,

mes prompte ta creixensa rompé l'estret cordó;

tres voltes te'n cenyires, tres voltes lo trencares,

per sobre'l clos de pedra saltant com un lleó.

¿Perquè lligarte'ls brassos ab eix cinyell de torres?

no escáu á una matrona la faixa dels infants;

¿més val que l'enderroques d'un colp de má y esborres;

¿muralles vols ciclópees? Deu te les da més grans.



Deu te les da d'un rengle de cimes que't coronan,

gegants de la marina dels de montanya al peu,

que ferms de l'un á l'altre les aspres mans se donan,

formant á tes espatlles un altre Pyrineu.

Ab Montalegre encaixa Nou-pins; ab Finestrelles,

Olorde; ab Collserola, Carmel y Guinardons;

los llits dels rius que segan eix mur son les portelles;

Garraf, Sant Pere Martri y Montgat, los torreons.



L'alt Tibidabo, roure que sos plansons domina,

es la superba acròpolis que vetlla la Ciutat;

l'agut Moncada, un ferro de llansa gegantina

que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.



Ells sian, ells, los termes eterns de tos aixamples;

dels rònechs murs á trossos fésne present al mar,

ahont d'un port sens mida serán los brassos amples

que'l pugan ab sos boscos de naus empresonar.



Com tu devoran marges y camps, y's tornan pobles

los masos que't rodejan, ciutats los pagesius,

com nines vers sa mare corrent á passos dobles;

¿á quí durán llurs aygues sinó á la mar, los rius?

Y creixes y t'escampas: quan la planicie't manca,

t'enfilas á les costes doblante á llur jayent;

en totes les que't voltan un barri teu s'embranca,

que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.



Geganta que tos brassos abuy cap á les serres estens,

quan hi arribes demá, donchs, ¿què farás?

farás com èura inmensa que, ja abrigant les terres,

puja á cenyir un arbre del bosch ab cada brás.

¿Veus á ponent esténdres un prat com d'esmeralda?

un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,

ahont, si t'estreteja de Montjuich la falda,

podrían aixamplarse tes tendes y ton cor.


Aquelles verdes ribes florides que'l sol daura,

Sant Just Desvern que ombrejan los tarongers y pins,

de Valldoreix los boscos, de Hebron y de Valldaura,

teixeixen ta futura corona de jardins.



¿Y aqueix esbart de pobles que riuhen en la costa?

son ninfes catalanes que't venen á abrassar,

gavines blanquinoses que'l vent del segle acosta

perquè ab tes ales d'áliga les portes á volar.



La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bona- nova

serán tos temples, si ara lo niu de tos amors:

los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,

abaixarán ses testes per ser tos miradors.



Junyits besar voldrían tos peus ab ses onades,

esclaus de ta grandesa, Besòs y Llobregat,

y ser de tos reductes troneres avansades

los pits de Catalunya, Montseny y Montserrat.

Llavors, llavors al témer que'l vols per capsalera,

girant los ulls als Alpes lo Pyrineu vehí

demanará, aixugantse la blanca cabellera,

si la París del Sena s'es trasplantada aquí.



-Nó, -respondrá ma pátria, -de mi y la mar es filla;

d'un bes de ses onades, com Venus, m'ha nascut;

persò totes les aygues diguérenli pubilla,

persò totes les terres pagárenli tribut.



Persó da duchs á Athenas y Comtes á Provensa,

y per bandera á Espanya da un tros del seu penó:

persò ni un peix se veya dintre la mar inmensa

sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó.



Persò fou sempre l'astre d'Orient per les Espanyes:

ab una má hi posava de Gutenberg lo flam,

carrils-de-ferro ab l'altra; y, un fill de ses entranyes

fou qui primer va pendre per missatger lo llamp.-

Sos peus dintre l'escuma, son front en ple mitx dia,

miráula allá jayenta si n'es d'hermosa y gran;

apar, oh Catalunya, ton geni que somía

les glories que passaren, les glories que vindrán.



Miráula: santa Eularia la abriga ab sa bandera,

sant Jordi la defensa del infernal dragó,

y guía, quan rescata catius, sa nau velera,

apareixent pels ayres l'Estel de Cervelló.

La voltan de sos hèroes les bèliques imatges,

los Ataulfos, Jofres, Borrells y Berenguers,

Ramon lo de l'espasa, Ramon lo dels Usatges

y arrossegant sa túnica de dol los Fivallers.

Per Barcelona Balmes deixá del Ter les ribes

com áliga novella quan aixecava'l vol:

en ella trau del marbre Campeny imatges vives,

y pasta en sa paleta Fortuny la llum del sol.



D'assí Roger de Lluria sortía, al vent de gloria

movent ses naus les ales com un esbart d'aucells;

jamay, jamay lluytaren sense cantar victoria;

sovint dugueren presos rosaris de vaixells.



Aquí Don Joan d'Austria les áncores aferra,

duhentli de Lepanto llorers: allí Colon,

tornant d'aquell viatje que duplicá la terra,

als peus dels Reys catòlichs feu rodolar un món.

De Bellesguart li restan perfums; de les despulles

del rusch de Valldonzella, perfums y dolsa mel.

Entre tallers y fábriques té campanars y agulles,

com dits que entre boyrades de fum signan lo cel.

Com dos soldats que hi restan d'una legió romana,

té dues torres, guaytes del seu mural antich;

y, gos de presa vora son amo, la Adrassana

que per lladrar s'aixeca quan trona Montjuich.



Pla amunt se veu Pedralbes, hont s'ou la canticela

dels ángels de la terra pel cel aletejant;

y de Mar-bella vora l'espill, la Ciutadela,

per fer de jardinera ses armes trossejant.



Té á un cap Sant Pau, á l'altre Sant Pere de les Puelles,

Santa María, estrella del mar, y la del Pí;

y entre eixes flors li naixen del art gentils poncelles:

jamay tanta florida s'es vista en son jardí!



Mes ay! Com entre'ls arbres del bosch la fulla d'èura,

lo cor s'aferra als temples y monuments més vells,

y, en hores de misteri, d'amats recorts s'hi abeura,

sentintlos com conversan y conversant ab ells.



De Sant Miquel, oh temple, que'ls Angels construhiren,

anys há que jaus en terra dels homes oblidat,

y encara apar que't cerquen y de dolor sospiren

los gòtichs sants de pedra de casa la Ciutat!

Ja que han perdut per sempre tan dolsa companyía,

vejessen cara á cara Sant Just y Sant Pastor;

Santa Agata en sa hermosa capella sonriuría;

en cel y en terra'ls ángels se tenen tant amor!

Sant Jordi de l'Audiencia vol veure Santa Clara;

l'antich Palau dels Comtes anyora'l del Concell.

¡Oh! atèrra eixa cortina de cases que separa

l'estátua de Don Jaume del seu real Tinell.

En mitx d'aqueixa plassa, que no tindrá segona,

les tres Columnes d'Hèrcules quan mire'l viatjer,

creurá veure les Gracies per ferte de corona,

de brassos enllassades, dansant en ton verger.

Aplíca á tos nous barris aqueix inmens escayre,

que al restaurarte Amilcar-Barcino te deixá;

per eix gran pòrtich deixa passar la llum y l'ayre;

la Creu res ha de témer d'un trípode pagá.

La Creu que allí Sant Jaume plantava há vint centuries,

domina com un cedre los arbres del país;

té nius y fruyts de vida, murmuris y canturies,

més pur tornant al Táber son hort del Paradís.

Ab son mantell de pedra nuat ab gòtichs llassos

la abriga, alsant als núbols sos campanars la Seu,

y com si fos Don Jaume que aixeca al cel los brassos,

apar que se'n esbombe sa tronadora veu:

-Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,

avant, fins hont empenga ta nau l'Omnipotent:

t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;

del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,

com dos portells obrinte Suez y Panamá:

quiscun ab tota una India rienta te convida,

ab l'Assia, les Amèriques, la terra y l'Occeá.

La mar no te l'han presa, ni'l pla, ni la montanya

que s'alsa á tes espatlles per ferte de mantell,

ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,

ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni'l geni, aqueixa estrella que't guía, ni eixes ales,

l'industria y l'art, penyores d'un bell esdevenir,

ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,

ni aqueixa fè... y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;

la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:

Clemencia Ysaura encara de roses y englantines

fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;

tot somiant fulleja lo llibre del passat;

treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.

Qui enfonza ò alsa'ls pobles es Deu, que'ls ha creat.

·Montjuic (Inventari de Montjuic):

Pedra de Montjuïc que s’esllavissa, gresos
i pissarres que treuen el morro per damunt
d’on reposava el delta i còdols de granit
que imperceptiblement llisquen cap al fondal,
carreus que ja mai no seran tallats, que els carros
no carregaran cap a cap nou mur de càrrega,
tot aquest pedregar per fonament, i nínxols
mimètics que s’escampen fins al penya-segat.
Les figueres de moro com cascades als freus
de les abandonades pedreres, i atzavares
que xuclen regalims de les escombraries
que durant centenars d’anys van entaforar
als seus queixals corcats que ara tot just poleixen.
Muntanya dels jueus que ja no hi són, de camps
de blat cap a ponent, canons als bastions,
bastaixos i molers, soldats forans i guaites
que miren cap al mar i distingeixen veles,
de bòbiles i gent que va a berenar els diumenges,
d’anarquistes que passen per les armes, del tir
al colomí, barraques i parc d’atraccions, curses
de la Penya del Rhin, merlets i matacans,
pedra rosa que entinta la ciutat durant segles,
Barcelona que no li dóna ni les gràcies.
Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts,
turó dels malendreços, pedaços mal cosits
al cul de tantes coces, el pes del cementiri
decanta Montjuïc cap a garbí. No mira
la ciutat: sap que hi és, sempre als seus peus estesa.
Entremig de les quatre columnes com les quatre
barres i el tronc d’acer tan blanc que es recargola,
gairebé tot s’hi troba, bellugadís de dia,
de nit fantasmagòric com el poble fictici:
telefèric, piscines, pavellons firals, fonts
de coloraines màgiques, palaus d’esports, teatres
on abans es venien flors, un estadi sempre
buit, museus a palaus i encaixats en antigues
fàbriques tèxtils, camps de rugbi, carreteres
i aparcaments, botànics jardins de plantes crasses,
el formigó d’en Sert, turistes com formigues
que esborren l’últim rastre de tot el que hi havia,
d’anissos i bolados als antics merenderos,
gitanos i xaboles, gasoses i xeringues,
d’afusellaments, làpides, capelles i fortins.
Un estrat tapa l’altre, s’hi sobreposa, el prem
i la muntanya es torna més muda i més compacta.
I a la vegada, com si res, tot s’esllavissa,
tot cau daltabaix fins als troncs de pell pansida
dels eucaliptus, contra els contraforts que aguanten:
corrent líquid de cotxes que s’aturen i engeguen
sota el Morrot abrupte a mig vessant del qual,
neoclàssic, de nit el far que giravolta
de cara als inflamables i els cotxes de colors
que esperen els vaixells. Si aquí no hi hagués port
ni tampoc cementiri, si aquest turó ferreny
hagués fet la viu-viu, la ciutat no seria
com és, ni trobaria recer. Tampoc repòs.
Hi hauria els espadats que desgasta la pluja
i on nien les gavines i res no advertiria
dels laietans convulsos però sempre sotmesos
al reialme aliè, que només alçar els ulls
ja contemplen la mola del castell malaurat
de castellana jeia. Els molls s’han menjat tota
romanalla de costa i ara no hi guarden fustes,
ni s’hi arrauleix l’angoixa sinó contenidors
en estibes massisses, dipòsits de melassa
i ponts grua que corren de costat i enforquillen
el ferro dels vaixells i sembla que no pesin.
I sitges on fermenten tones esmicolades
en grans de cereals –sitges que no s’assemblen
a les de la Magòria–, o bé líquids viscosos,
com si l’aixecament tectònic que reté
els sediments i engolfa la plana del Besòs
deixés anar les restes de les hortes i els boscos
que van desaparèixer dins l’aigua que s’allunya,
puntes de jade i còdols d’enrunades ermites
que feien equilibris a dalt de la cornisa,
les filtracions més pures d’aquest encavalcat
mont dels jueus que vessa conglomerats de roca
i sang, moll i memòria i fel de Barcelona.

2.Explica el significat dels refranys i de les expressions següents:

•Anar-se’ n a can Pistraus: Vol dir acabar malament alguna

 cosa. Pel que sembla, Can Pistraus era un bordell situat a

 Montjuic.

•L’any de la picor: Ens porta a la Barcelona de 1471, quan hi va 

haver una gran plaga de puces.

•Roda el món i torna al Born: Expresa l'esperit comercial i 

aventurer dels barcelonins i el paper cabdal que tenia el Born 

com a centre del comerç.

•Ser a la quinta forca: És ser en un indret llunà.

3.Diuen que Barcelona és una ciutat de

fantasmes i de diables. Llegeix i resumeix les

legendes següents: L’ illa de Maians, El

fantasma de Caneletes i El diable ronda pel Pi.
·L'illa de Maians: 

Era una illa de sorra situada davant de Barcelona, a un centenar de metres de la línia de costa. La construcció del primer port, començat el 20 de setembre de 1477 sota el regnat del rei Joan II, provocà l'avanç d'aquesta línia i comportà que aquesta illa quedés integrada en la ciutat. El dic de l'Est, construït i fonamentat damunt l'illa, retingué les arenes que hi dipositava el cicle marítim i els sediments provinents del riu Besòs, cosa que va fer avançar la línia de costa fins on és actualment.
Al voltant del que fou l'illa de Maians va néixer el barri de la Barceloneta, que existeix gràcies a aquests terrenys guanyats a la mar.
Hi ha un llibre de Quim Manzó que duu el nom d'aquesta illa desapareguda: L'illa de Maians (1986).


·El fantasma de Canaletes:

Fins a mitjan segle XIX no van ser demolides les antigues muralles medievals que defensaven l’antiga Barcelona, baixant pel que és ara la vorera esquerra de La Rambla, que en aquells temps era poc més que un torrent.

On la rambla s'ajunta amb Plaça Catalunya, es trobava l’antic Portal de Sant Sever. Les seves torres, dites de Canaletes, van donar nom a aquest tram de passeig i a la font més famosa de la ciutat, de la qual se sap amb certesa que era molt concorreguda en una època en què no existia encara l’aigua corrent a les cases. El que no se sap són els motius que, a mitjan segle passat, van impulsar l’anomenat Fantasma de Canaletes a torbar les nits dels passeig.

Es deia que cap al tard, quan la claredat decreix i les ombres comencen a dibuixar la silueta de ciutat, apareixia l’espectre, embolicat a voltes en un sudari, a voltes en una llarga capa negra, i passejava lentament per les rodalies. Una nit va tenir l’atreviment d’adreçar la paraula a unes noies que omplien els càntirs a la font, i aquestes es van espantar tant que van haver de fer llit durant uns quants dies. De resultes d’això, els veïns i les autoritats decidiren encarar-se amb el fantasma i obligar-lo a abandonar la zona; però no va ser necessari perquè va desaparèixer tan sobtadament com havia arribat i mai més se’n va tornar a saber res.

Potser el pobre aparegut no era sinó una víctima més d’aquelles aigües encantades que, segons una antiga tradició, ningú no pot beure sense quedar fatalment enamorat de la ciutat, sense poder marxar-ne mai més.

Pel que es veu... ni viu ni mort!

·El diable ronda pel Pi:

Antigament els veïns del Pi deien que el campanar de l’església estava maleït per la presència constant del diable i, per confirmar-ho, ensenyaven als incrèduls un dels graons de la torre, el número cent, en el qual abans es veia gravat un petit diable, d’aspecte més entremaliat que malèfic, que semblava dansar sobre la pedra. S’explicava que l’autor del gravat va ser el mestre d’obres que va acabar el campanar, que no era el mateix que el qui el va començar.

Segons algunes tradicions, els mestres d’obra pateixen una maledicció que sovint es manifesta en la dificultat per acabar allò que han començat. I això era precisament el que li passava al mestre que tenia per encàrrec construir el campanar del Pi: tants cops com ordenava aixecar-lo, tants altres se li ensorrava l’endemà mateix. A la fi, desesperat, es donà al diable, tot dient-li que fins l’ànima li lliuraria si venia a ajudar-lo. Just acabava de proferir aquesta invitació, quan se li presentà, envoltat de l’habitual fumarada de sofre, el mateix Llucifer, el qual va assegurar-li que l’ajudaria a canvi que, en arribar al graó número cent, li lliurés la seva ànima immortal.

Varen signar un contracte, com se sol fer en aquestes ocasions, i des de l’endemà mateix el mestre d’obres va comprovar que allò que abans no hi havia manera de mantenir dret ara semblava d’una solidesa excepcional, i que les obres avançaven a un ritme vertiginós. El mestre d’obres, que s’ho veia venir, així que els paletes van arribar al graó noranta-nou, va suspendre la construcció del campanar i va ordenar que continuessin l’obra per una altra banda.

A partir d’aquell moment, la feina semblà alentir-se de nou, i va durar tants anys que l’home va morir de mort natural, havent aconseguit burlar el pacte amb el diable. Però no per això el maligne va renunciar a rondar pel Pi. El campanar s’havia d’acabar, i un nou mestre d’obres de provada professionalitat s’encarregà de fer-ho, i com que coneixia la història, no se sap si com a tribut o per riure’s de l’ensarronada que el seu antecessor li havia fet, va gravar al graó aquella imatge del diable. Tanmateix, no li devia caure gens bé aquesta nova facècia, al rei de l’infern, perquè se’n va venjar complidament.

Segons la creença popular, els mestres de cases mai no pateixen de vertigen, de «mal de campanar» que es diu precisament. I si n’hi ha algun que alguna vegada sent sobtadament que perd el món de vista, és signe inequívoc que l’edifici amenaça ruïna.

Aqul capdamunt de la torre per fer-hi l’última inspecció, de cop i volta l’home es recolzà contra una paret pàl·lid com la mort, i amb els ulls esbatanats i els llavis tremolosos va confessar als seus companys que veia com totes les cases i els edificis dels voltants, i fins i tot les torres de la veïna catedral, s’acostaven oscil·lant seguint una diabòlica dansa, i que acabarien tirant-se damunt de l’església del Pi i l’aixafarien. Els manobres van comprendre de seguida el que passava, i sense pensar-s’ho dues vegades, van fer l’única cosa que tots els d’aquesta professió saben que cal fer per conjurar la maledicció: van agafar el mestre d’obres i el van tirar daltabaix del campanar!

Semblaria que amb aquesta compensació, el diable hauria d’haver renunciat a rondar pel Pi. Però no ha estat així, i de tant en tant es manifesta perquè els barcelonins no oblidin a qui li deuen la construcció d’aquesta torre. I ho fa especialment quan descobreix mestres d’obres, aparelladors i arquitectes pels voltants!

A la façana de l’església hi ha una làpida amb una inscripció difícil de llegir. Pels qui no s’hi vulguin deixar la vista, el text diu:

En 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminóse exteriormente esta iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida.

Us preguntareu, sens dubte, què té a veure aquesta anècdota amb el diable. Doncs hi té a veure el següent: Josep Oriol Mestres, pare del famós poeta Apel·les Mestres, no era altre que... el mestre d’obres major de Barcelona! I hi té a veure que els fets que explica la làpida van tenir lloc quan es feia una processó solemne en ocasió de la beatificació de sant Josep Oriol, enterrat en aquesta mateixa església, el qual, segons la veu popular, va ser qui contrarestà l’acció del diable, protegint el seu empadronat de morir en la caiguda. I encara n’hi ha més: insatisfet amb el resultat de la seva nova diableria i molest per la intervenció del Sant, Llucifer va resoldre intentar-ho de nou el mateix dia de la beatificació, i aprofitant que la plaça de l’església era plena de gom a gom de fidels que seguien la cerimònia, va trencar la corda de l’Antònia, la gran campana del Pi, i va fer caure l’enorme batall enmig de la concurrència. Per sort, sant Josep Oriol que continuava a l’aguait, va poder desviar-la prou perquè anés a caure allà on ningú no prengués mal.

Aleshores, el rector de la parròquia va considerar que el diable no tenia dret a romandre dins del temple, ni que fos en forma de gravat, i el va fer esborrar del graó.